La influència del Corrent del Golf en les temperatures terrestres

El nom d’aquest corrent oceànic prové del Golf de Mèxic, l’àrea on s’origina. El Corrent del Golf duu aigua càlida des del Carib fins a les costes d’Europa Occidental a través de l’Atlàntic Nord.

Gràcies al corrent del Golf, Europa gaudeix d’un clima molt més càlid del que a priori li tocaria per la latitud en què està situada, especialment a l’hivern. Així, les costes de les Illes Britàniques, Escandinàvia o el Benelux es veuen no només alliberades del glaç sinó que tenen les gelades com un fenomen excepcional, essent-hi la forma normal de precipitació la pluja.

Les illes Lofoten, a Noruega, disfruten de temperatures molt més altes de les que li correspondrien per la seva latitud

Per comparar-ho amb altres continents, Barcelona està a la mateixa latitud que Nova York, on la neu hi és un fenomen freqüent a l'hivern, amb una mitjana mensual de temperatura de només 0,5ºC al gener, quan a Barcelona la temperatura és de 9ºC de promig.

La ciutat del Quebec, a una latitud equivalent a la de París, pateix més de 4 mesos d'intensa gelada, amb una mitjana de –11,5ºC al gener. Una mica més amunt, al voltant dels 50º de latitud nord, la presencia de ciutats és ja gairebé inexistent tant a América del Nord com a l'Extrem Orient, mentre que moltes de les capitals europees hi són localitzades sense patir gaire problemes per raons del clima (Londres, Brussel•les, Amsterdam, Berlín, Praga...).

Finalment, al voltant dels 60º, que correspon a la latitud de les capitals escandinaves, amb prou feines hi ha poblaments importants als altres continents. Ni Islàndia ni les illes Fèroe, malgrat estar als confins del cercle polar àrtic, coneixen un clima especialment fred a l'hivern, si bé l'estiu no hi és massa més càlid. El corrent del golf els proporciona climes humits, ventosos i amb poca oscil·lació tèrmica.

 

A l'Hemisferi Sud, Buenos Aires i Montevideo, les capitals més meridionals d'Amèrica del Sud gaudeixen d'un règim tèrmic sensiblement semblant al de Barcelona tot i estar situades 7º de latitud més a prop de l'Equador: a 34º, que en el nostre cas correspondria ja a Àfrica. Anàlogament, Wellington, capital de Nova Zelanda, té una mitjana anual que no arriba a 13º, tot i estar situada a la mateixa latitud de Barcelona.

Imatge de la pel·licula: "El día de mañana", i les dues següents són imatges de la pel·lícula "Una veritat incomode"

Al Gore tenia raó: tothom qui ha vist “El día de mañana” s’ha preguntant-se si és possible que passi una cosa així; que en una d’aquestes paradoxes que té la vida, precisament ara, quan a tot arreu es parla de l’escalfament global, l’hemisferi Nord sucumbeixi a una nova edat de gel, i encara més, que això succeeixi en un breu període de temps. Podria passar? Doncs alguns científics pensen que sí. Encara que sens dubte, no amb la immediatesa ni amb l’extrema intensitat que presenta la pel·lícula.

 

Les teories referides als canvis ràpids del clima han guanyat interès en els últims anys. Allunyant-se de la concepció que els períodes glacials i interglacials que dominen l’evolució climàtica de la Terra se succeeixen de manera gradual, els descobriments de la paleoclimatologia han determinat que canvis ràpids en el clima ja s’han produït en èpoques passades. Entre fa uns 12.800 i 11.500 anys, la Terra es trobava immersa en un escalfament global que es va interrompre en només uns anys (entre 7 i 50 anys) i que va fer descendir uns quants graus la temperatura mitjana a Europa, l’event es coneix com a Younger Dryas.

 

Qui va ser el culpable d’un canvi tan sobtat (1 generació humana!)? Doncs s’associa i es diu que va ser degut a la interrupció dels corrents oceànics de l’Atlàntic Nord que determinen bona part del clima dels continents que banya. A primera vista, el procés sembla senzill. La calor procedent del Sol que rep l’equador viatja cap als pols a través de corrents d’aire i d’aigua. Un dels corrents d’aigua més importants és la circulació termohalina, que a través del corrent del Golf transporta aigua superficial càlida i salada cap al nord, cosa que confereix a Europa un clima més benigne del que li correspondria per la seva latitud. A mesura que el corrent va guanyant camí, es refreda i guanya densitat respecte a l’aigua que l’envolta, de manera que la immensa columna d’aigua s’enfonsa i inicia un llarg camí que la portarà de tornada a latituds més baixes.

 

La interrupció del corrent del Golf, cosa que podria estar succeint a conseqüència de la penetració d’immenses quantitats d’aigua freda i dolça procedents del desglaç de les glaceres àrtiques a causa de l’escalfament global, podria revertir la tendència ascendent de les temperatures i fer-les descendir uns graus en una o dues dècades, cosa que tindria conseqüències econòmiques nefastes i que repercutiria en molts aspectes de la nostra vida quotidiana.

 

Així dons, ens preguntem: succeirà? I és aquí on entrem en un terreny pantanós. Els models que intenten predir el clima del futur són molt compexes i han de tenir en compte una infinitat de paràmetres i interaccions, de vegades difícils de calcular, difícils d’introduir i fins hi tot desconeguts. Un concepte nou com “l’enfosquiment global“, en què amb prou feines hi ha uns quants científics treballant-hi i que sosté que la radiació solar que arriba a la Terra s’està reduint a conseqüència de la creixent presència de núvols i partícules que contaminen l’aire, cosa que podria fer canviar completament els resultats d’aquests models. Dades subtils que fan que les prediccions científiques resultin de vegades contradictòries.

 

Davant d’això, tenim un sol fet evident, les temperatures mitjanes de la Terra estan augmentant. L’escalfament global és una realitat. Però a la ciència li queden moltes preguntes per respondre: “què passarà el dia de demà?”. El nostre continent serà més fred? Serà més fosc? O serà més àrid? La predicció perfecta no es troba a les nostres mans, i això resulta preocupant, i més quan la possibilitat de que es produeixin canvis bruscos en un període inferior al que dura una generació humana no és desestimable. Per això cal que tota la comunitat científica d’aquest àmbit treballi globalment (tal i com ho està fent a través de l’IPCC per exemple) per intentar fer prediccions el més acurades possibles per tal de prevenir o mitigar els possibles efectes adversos que podrien tenir aquests canvis per la població mundial. I perquè no pensar en positiu? les prediccions també poden servir per potenciar els canvis positius que es poden donar en un futur, sobretot per intentar millorar les condicions dels països més desafavorits.