Per què el cel és blau

i els núvols són blancs?

Archive for febrer de 2010

Aplicación de la NASA para ver la manchas solares en el iPhone

Posted by Costa M. a 24 febrer 2010


La NASA acaba de lanzar la que supone su segunda aplicación para el iPhone y es, si cabe, aún más sorprendente que la anterior. Ya hablamos en ALT1040 de los dos satélites STEREO, que monitorizan el Sol continuamente desde dos puntos distintos. Estos dos satélites están en órbita con el sol, delante y detrás de la tierra y permiten formar imágenes estereoscópicas similares a la de un ojo humano, dando una apariencia en 3D.

Por primera vez y desde tu teléfono podrás estar viendo cualquier cambio que acontezca en el Sol con los datos que van enviando estos dos satélites. La aplicación se puede programar para que nos avise cuando hay una nueva erupción solar, o un cometa entra en escena, por ejemplo, y verlo al instante. Además se pueden consultar los informes oficiales de la NASA (y vídeos de los diferentes acontecimientos directamente desde la aplicación.

Con STEREO se cubre el 87% de la superficie solar, es por esto que verás una mancha negra en la representación en 3D, allí donde no llegan, pero si muestran buena parte de la cara oculta del Sol, la que no vemos desde la Tierra, esto significa que podremos ver en la palma de la mano imágenes que ni el más potente telescopio sobre nuestro planeta puede llegar a mostrar.

De la misma manera tiene un interesante filtro de longitudes de onda de la luz ultravioleta, que nos permite visualizar en el modelo 3D los datos de esas diferentes longitudes. La aplicación es gratuita y está disponible para su descarga en la App Store. En la galería de imágenes podéis haceros una idea de su funcionamiento.

Alguien sabe cuando saldrà esta aplicación para ANDROID??

Fuente:

Agradecimientos: Xus

Anuncis

Posted in 1. Ciència, 4. Popular, 5. Noticia | 1 Comment »

Hubble Spots Rare Triple Eclipse on Jupiter

Posted by Costa M. a 23 febrer 2010


 

Aquesta animació va ser creada sobre la base de les imatges preses durant l’esdeveniment.

Mentre el telescopi  Hubble va prendre 20 imatges durant l’esdeveniment, els centenars d’imatges necessàries per a l’animació van ser creades a partir de les imatges originals, utilitzant la mesura de rotació de Júpiter i els moviments dels satèl·lits i les seves ombres.

Animació de Crèdit: NASA, ESA, E. Karkoschka (Universitat d’Arizona) i L. Barranger

 

Font:

HUBBLESITE

Links:

Més informació sobre l’event

Imatges relacionades i tècniques de processament de les imatges

Vídeo original

Agraïments: a en Xus per trobar i compartir la informació, moltes gràcies!!

Posted in 1. Ciència | Leave a Comment »

Núvols de condensació, l’explosió sònica i la pregunta final…

Posted by Costa M. a 21 febrer 2010


L’expressió “explosió sònica” (en anglès “Boom sonic”) s’utilitza comunament per a referir-se al soroll causat pel vol supersònic d’un avió quan trenca la barrera del so.

En general, les explosions o espetecs sònics generen enormes quantitats d’energia sonora, les quals sonen a oïda humana de manera molt semblant a una explosió. Un altre exemple, és el que passa quan es produeix un tro (en anglès “thunder”) en una tempesta; aquest és un tipus d’espetec sònic natural, creat pel ràpid escalfament i l’expansió d’aire en una descàrrega d’un llamp (d’aquest tema se’n parlarà en una propera entrada).

I també, el cruixit d’un fuet (en anglès “Bullwhip”) és, de fet, un espetec sònic petit. El final del fuet, conegut com el “cracker “, es mou més ràpid que la velocitat del so, el que resulta en l’explosió sònica. El fuet és, possiblement, la primera invenció humana, que va trencar la barrera del so.

Enfront la costa de Pusan, Corea del Sud, un F-18 Hornet assignat a l'esquadró 151 "Strike Fighter" dels EUA, trenca la barrera del so, en el cel sobre l'Oceà Pacífic, i crea un núvol de condensació o con de vapor, 7 de Juliol del 1999 (Fotografia de Domini Públic, Wikimedia Commons)

L’explicació és ben senzilla: quan un objecte passa a través de l’aire, crea una sèrie d’ones de pressió, similar les onades que es creen a l’aigua al pas d’un vaixell. La particularitat és que aquestes ones viatgen sinó a la una velocitat del so, a una de propera, i quan la velocitat de l’objecte augmenta, les ones són forçades a comprimir-se i amb el temps es fonen en una ona de xoc única. Aquesta velocitat crítica és coneguda com “Mach 1”, i és d’aproximadament 1.225 km/h (340m/s aproximadament, a nivell del mar a temperatura ambient). En un vol, l’ona de xoc s’inicia a la punta de l’aeronau i acaba a la cua, i com que l’ona es propaga igual en totes les direccions a l’entorn de l’aeronau, s’acaba formant l’anomenat “Con de Mach”, el qual s’inicia a la punta de davant l’aeronau (vegeu els esquemes següents).

Comportament de les ones sonores a velocitats: Subsònica, Sònica i Supersònica (Llicència de Creative Commons, Autor de la imatge: Ignacio Icke, àlies “Chabacano”)
Con de Mach (imatge de domini públic, Wikimedia Commons)

La meitat de l’angle (entre la direcció de vol i l’ona de xoc), o sigui α, bé donat per l’equació següent:

 sin(alpha) = frac{v_{sound}}{v_{object}} ,
on,        frac{v_{object}}{v_{sound}} és el nombre de Match de l’avió. Per tant, quan més ràpid va l’avió, més agut serà l’angle del con.

El so d’un espetec sònic depèn en gran mesura de la distància entre l’observador i la forma de producció de l’espetec sònic de l’aeronau. Un espetec sònic se sol escoltar com un profund doble “boom” quan l’avió és generalment a certa distància. No obstant això, els que han estat testimonis d’aterratges dels transbordadors espacials han escoltat, quan l’avió és a prop, l’espetec sònic se sent un agut “bang” o “crack”. El so és molt semblant a les “bombes aèries”, utilitzada en focs artificials.

I és que la causa de l’explosió que se sent són les variacions violentes de pressió que es produeixen en l’aire que envolta l’avió. La punta de l’avió penetra l’aire i incrementa sobtadament la pressió local, però la pressió va descendint fins a valors negatius a la cua (en termes relatius amb la pressió normal de l’aire en aquell moment). Per tant la doble explosió és causada pels increments entre l’aire de la punta frontal de l’avió i l’aire de la cua. En altres paraules, quan s’assoleix aquesta velocitat, les ones se solapen i produeixen aquestes ones de xoc que es van deixant enrere en forma d’un con i que es va estretint a mesura que es va augmentant la velocitat. El boom sònic es va produint constantment mentre l’avió viatja a velocitats hipersòniques. Curiosament, aquesta explosió no serà mai escoltada ni pel pilot ni pels passatgers, pel fet que aquests ja estan avançant a velocitats superiors a la que es pot propagar el so del boom.

Esquema del Con de Mach produint el boom sònic (Llicència Wikimedia Commons, autors: Judy & Arie Melamed-Katz, àlies "Melamed katz")

Des de que l’avió es torna supersònic el boom s’està generant contínuament, i això fa que s’ompli un camí estret al terra després de la trajectòria de vol de l’aeronau anomenat “boom carpet”: la franja de la terra al llarg de la qual s’escolta l’explosió sonora que ha generat el vol d’avió supersònic (seria com si es desenrotllés una catifa per les celebritats, i per això es coneix com “la catifa del boom”). La seva amplada depèn de l’altitud de l’aeronau.  La distància des del punt de la terra des d’on s’escolta el boom dels avions depèn de la seva alçada i l’angle α.

El fenomen de l’explosió sònica es sol relacionar amb els cons de vapor i la singularitat de Prandtl-Glauert. Aquesta sorgeix de l’equació homònima que calcula el coeficient de pressió d’un fluid en funció del coeficient d’un fluid incompressible i el nombre Mach. Malgrat que encara hi continua havent cert debat, aquest espectacular núvol que es genera al voltant de l’avió (vegeu imatges, i vídeo, següents) en realitat es deu a la condensació de les molècules d’aigua que hi ha en l’aire que travessa l’avió (el qual conté un cert grau de vapor d’aigua, humitat). El fenomen s’ha observat també a velocitats subsòniques (malgrat que a grans velocitats és més probable que es produeixi) i també depèn del disseny de l’avió, la velocitat i la humitat de l’aire (lògicament a humitats elevades és també més probable que es produeixin els núvols). En definitiva es produeix quan les variacions de pressió en l’entorn que provoca el pas de l’avió, junt amb les condicions atmosfèriques presents, provoquen canvis locals de temperatura que aconsegueixen condensar les molècules d’aigua presents a l’aire i formen aquest núvol.


"Super Hornet F/A-18F" assignat a la "Diamondbacks" Strike Fighter Squadron Un Zero Dos (VFA-102) completa una super-sònics sobrevol com a part d'un demostració de la força aèria per als visitants a bord del USS, Oceà Pacífic (5 de novembre de 2006)

Un F-18 assignat a l'esquadró de caça-bombarders "DiamondBacks" (esquena de diamant) 102, completa un vol supersònic com a part d'una demostració de la força aèria dels EUA, 5 de Novembre del 2006 (Fotografia de Domini Públic, Wikimedia commons)

Un F-14 Tomcat volant probablement a 100 peus per sobre de l’aigua, captat des d’un vaixell-portaavions dels EUA. Observeu l’impacta d’ones de xoc a l’aigua sota de l’aeronau. (Vídeo de Domini Públic, Wikimedia Commons)

F18 trencant la barrera del so i generant un con de vapor (Fotografia de domini públic, Autor: Shizhao, Wikimedia Commons)

Trencant la barrera del so i creant cons de condensació

Trencant la barrera del so i creant cons de condensació

En alguns casos, les condicions meteorològiques poden distorsionar els espetecs sònics. Depenent de l’altitud de l’aeronau, els espetecs sònics poden tardar en arribar a terra des de 2 fins a 60 segons després d’ haver-se elevat. No obstant això, no tots els booms s’escolten a nivell del sòl. La velocitat del so segons l’altura és una funció de la temperatura de l’aire. Una disminució o un augment de la temperatura poden fer variar els resultats de la corresponent disminució o augment de la velocitat del so. Sota condicions atmosfèriques normals, disminueix la temperatura de l’aire amb la major altitud. Per exemple, quan el nivell del mar la temperatura és de 14 ° C, la temperatura a 30.000 peus d’alçada es redueix a -45 ° C. Aquest gradient de temperatura ajuda a doblar les ones sonores cap amunt. Per tant, perquè el boom sònic arribi a terra, la velocitat de l’aeronau respecte al terra ha de ser major que la velocitat del so a terra. Per exemple, la velocitat del so a 30.000 peus és d’aproximadament 670 milles per hora, però una aeronau ha de viatjar almenys 750 milles per hora perquè el boom sigui escoltat a nivell del terra.

La composició de l’atmosfera és també un factor a tenir en compte. Les variacions de temperatura, la humitat, la contaminació, i els vents poden tenir un efecte en com un espetec sònic es percebrà sobre el terreny. Fins i tot el propi sòl pot influir en el so d’un espetec sònic: les superfícies dures com formigó, asfalt i els edificis grans poden provocar reflexions que poden al seu temps amplificar el so d’un espetec sònic. De la mateixa manera camps coberts d’herba i un munt de fullatge pot contribuir a atenuar la força de la sobrepressió d’un espetec sònic.

Con de vapor, imatge del transbordador especial (Autor: NASA, domini públic)

Aquests núvols de condensació una mica diferents als cons de vapor (vegeu fotografies següents), també es coneixen com “colls de xoc”, i es veuen amb freqüència durant el llançament del transbordador espacial (“Space Shuttle”) posa en marxa al voltant de 25 a 33 segons després del llançament, quan el vehicle està viatjant a velocitats supersònic.

Com que la calor no deixa a la massa d’aire afectada, aquest canvi de pressió és adiabàtica, amb un canvi associat a la temperatura. En l’aire humit, el descens de la temperatura a la porció més enrarida de l’ona de xoc (les més properes a l’aeronau) pot portar la temperatura de l’aire per sota del seu punt de rosada, en la qual es condensa la humitat per a formar un núvol visible de gotes d’aigua microscòpiques. Atès que l’efecte de la pressió de l’ona es redueix en la seva expansió (el mateix efecte de la pressió s’estén sobre un radi més gran), l’efecte del vapor també té un radi limitat. Aquestes vapor també pot ser vist en les regions de baixa pressió durant les maniobres d’alta gravetat subsònica en condicions humides.

Coll de xoc ("shock collar cloud) del llançament del Ares I (Autor: NASA, domini públic)

Coll de xoc (Shock collar cloud) del llançament de l'Apollo XI (Autor: NASA, domini públic)

L’efecte també és evident en el model “super-high-bypass turbofan jet engines” (motors d’avió turbohèlice) quan operen a potència d’enlairament, a causa de la baixa pressió i la velocitat transsònica en el ventilador a l’entrada del motor.

Finalment, la pregunta que em faig, i que deixo aquí plantejada per si algú em pot resopondre, és la següent:

– Aquests núvols (cons de vapor i colls de xoc) es poden considerar una tipologia de núvols que  entren dins la classificació del ‘ICA de la WMO (International Cloud Atlas from The World Meteorological Organization) com a  ” II.6 – SPECIAL CLOUDS”, o sigui, núvols especials? però de quina tipologia serien classificats: com a “contrails” o com a “clouds resulting from explosions”?

– O és que tenen alguna altra classificació especial?

– O per l’època en que es va editar l’Atlas de Núvols Internacional (jo em refereixo a la del 1975) encara no s’havien vist o definit aquesta tipologia de núvols?

– O és que tenen una duració tan curta que no val la pena tipificar-los?

Jo m’inclino a pensar que entren a formar part dels núvols especials, però no sé si es poden considerar “condensation trails” (o “contrails”) ja que a la p-66 del ICA PART II – 6. SPECIAL CLOUDS, no ho deixa del tot clar; a la definició dels contrails es refereix als núvols que es formen a l’estela (en anglès “form in the wake of an aircraft”), però com ho traduim? com a l’estela que deixa l’avió, o com a núvol que es forma al pas d’un avió (forma més generalista, i que potser si que inclouria aquest tipus de núvols que no sé com classificar…). Tot hi que també podrien ajustar-se a la definició de “Clouds resulting from explosions”, ja que no deixen de ser núvols causats per una ona de xoc, i en aquesta classificació diu textualment: “Sometimes the propagation of shock waves is manifested by dark rings or bands moving with extreme rapidity”… En fi, continuarem investigant…


Com que tampoc sé quin és el nom que tenen, m’he aventurat a posar possibles noms que he vist com són anomenats a les fons on he buscat:

* Shockwave clouds

* Prandtl-Glauert Condensation Clouds

* Clouds of the Transonic Flight Regime

*  ????


Moltes més fotos i informació a les webs següents:

Wikipedia: Prandtl- Glauert_singularity

Wilk4: Breaking the Sound Barrier (and Vapor Cones around Jets)

Chamorrobible in English (i els seus enllaços)

Wikipedia: Sonic_boom

Fluid Mechanics: Sonic Boom, Sound Barrier, and Prandtl-Gauert Condensation Clouds

Ah!! per cert, no deixeu de veure el comentari que farà en Xus, ja que mentre jo estava redactant aquesta entrada al blog, ell precisament ha trobat uns vídeos que estan relacionats amb aquest tema i que val la pena veure’ls!!! I el millor de tot és que ha estat pura coincidència!! Ell no sabia que jo estava escribint sobre això, i em diu: ” Has vist aquest vídeo?”, i jo li dic: “Precisament és del que estic escribint al blog!!”. Quina casualitat!!! Impresionant!!

En definitiva, que m’ha dit que els penjarà com a comentaris!! Us animo a què vosaltres també hi digueu la vostra: si sabeu alguna de les preguntes que em faig, si teniu més informació, si us heu plantejat alguna altra pregunta relacionada amb el tema, si teniu algun dubte del que s’ha explicat… Utilitzeu els comentaris sense cap mena de por!!

Com deia Albert Einstein: “Tots som molt ignorants,  el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses”, amb això vull dir que entre tots podem apendre uns dels altres, i ser cada dia menys ignorants…

Encara que, algú també havia dit que  “Cada dia sabem més i entenem menys”, i és cert, jo també penso que quan més coses saps, més t’adones del que et falta per saber! i això de vegades és frustrant. És llavors quan m’agrada llegir una frase de Confució (un filòsof Xinès que va viure entre els anys 551 i 478 A.C.): “Saber que se sabe lo que se sabe y que no se sabe lo que no se sabe; he aquí el verdadero saber”. Perquè com molt bé diu l’Stephen Hawking: “El gran enemigo del conocimiento no es la ignorancia, sino la ilusión de conocimiento”. I jo d’això crec que en tinc molta!!! I el mateix penso quan llegeixo la frase de L. Pauling (1901-1994); “Una de les grans fonts de joia a la vida és la satisfacció de la curiositat d’un mateix”, ja que per mi és una gran font de joia satisfer les curiositats que tinc… tot hi que de vegades crec que en tinc masses!! ;-D

En definitiva, com la meva mare em deia: “Qui fa el que pot no està obligat a més” i no devia estar mal encaminada ja que Aristòtil en els seus temps ja deia: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”, que és el que venim fent en aquest blog (o més aviat, és el que vindria a fer-se, tenir un lloc on debatre qüestions que ens interessen, i així, davant els dubtes i les reflexions, entre tots ens fariem més sabis, no creieu?? Perquè, ja fa molts anys, els Grecs venien afirmant que “L’Educació no és una part de la vida, és la vida mateixa”. Font: edunomia.net (frase impresa a les carpetes de la Universitat d’Atenes).

Que tothom faci el que vulgui o el que pugui perquè potser Fritz Perls tenia raó quan deia:

“No estoy en este mundo para cumplir tus expectativas.
Y tú no estás en este mundo para llenar las mías.
Tú eres tú, y yo soy yo.
Y si por casualidad nos encontramos es hermoso.
Si no, no puede remediarse”


I al capdavall, com deia Elbert Hubbard (1856-1915, assagista nord-americà):

“No es prengui la vida gaire seriosament, mai en sortirà viu d’ella.”

Posted in 1. Ciència | 5 Comments »

ELS NÚVOLS "ASPERATUS"

Posted by Costa M. a 17 febrer 2010


Es diuen núvols asperatus, una denominació provisional ja que donada la novetat del fenomen, encara no està catalogada com núvol en l’Organització Meteorològica Mundial.

En realitat des del 1951 no s’ha catalogat cap núvol nou, però, des de la The Cloud Appreciation Society s’està intentant que aquesta asperatus sigui inclosa com una nova classificació de núvol.

Aquestes ondulatus asperatus apareixen en forma de gran llençol ondulada i encara que tenen aquest aspecte de tempestuoses, no solen venir acompanyades de pluja i s’especula que estan formades per forts corrents de vent superiors a 2000 metres.

No obstant això, tot és força especulatiu ja que ara per ara, encara no es tenen clares les causes de formació d’aquestes espectaculars núvols.

La meva primera reacció al veure aquesta noticia va ser la de plantejar-me que potser era un “fake” (que sovint es publiquen per internet) i que per tant miraria de trobar més informació o preguntar a un expert si això podia ser cert. També vaig pensar que potser fos el pas transitori d’una espècie o varietat de núvol a una altra, o alguna cosa similar, però en tot cas tenia clar que no es tractava d’un nou gènere, dels 10 que hi ha declarats al “International Cloud Atlas”: Ci, Cc, Cs, Ac, As, Ns, Sc, St, Cu i Cb (llibre de referència quan es parla de núvols).

I com molt bé m’ha aclarit el Doctor Josep Calbó:

“En efecte, probablement aquests núvols i les seves fotos siguin reals,una altra cosa és que calgui una nova denominació, ja que podria ser que ja entressin en alguna de les existents. En tot cas, entenc que “asperatus” seria una verietat de “ondulatus”, que al seu torn és una espècie. Vull dir, que no canvia res fonamental (els gèneres)”.

Fonts i més informació:

Aquestes fotografies i moltes altres iguals o més espectaculars, les podeu trobar a la web oficial de Appreciation Cloud Society.

http://www.cloudappreciationsociety.org/gallery/index.php?x=browse&category=52&pagenum=1

http://www.cloudappreciationsociety.org/gallery/index.php?showimage=6017

Font (d’on he extret la noticia): http://aldea-irreductible.blogspot.com/2010/01/naturaleza-asombrosa-las-nubes.html

Agraïments: Roger Arbusé (GoniX), per fer-m’ho saber.


Posted in 1. Ciència, 2. Recerca | 3 Comments »

La cimera de Copenhaguen: èxit o fracàs?

Posted by Costa M. a 12 febrer 2010


“Lo prometido es deuda” … i com que em considero una persona de paraula (encara que vagi una mica tard),  avui us volia parlar una mica de la conferència a la que vaig assistir el dilluns 25 de gener a la Farinera Teixidor, la qual va ser molt interessant:

“Copenhaguen i el canvi climàtic: una valoració des de Catalunya”


a càrrec del Sr. Josep Garriga, economista especialista en canvi climàtic, director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic entre el 2006 i el 2009; i presentada per el Dr. Josep Calbó, vicerector de Recerca i Transferència de la Universitat de Girona (el qual tinc l’honor que sigui un dels meus directors de tesi!!).

La veritat, la premsa d’aquests dies ha estat molt negativa al respecte, però després d’assistir a la conferència del Sr. Garriga ja no estic tan defraudada pel que respecta a la cimera de Copenhaguen… Una conclusió així en general és: val més concretar poc, que no concretar res! no creieu?


Conferència "Copenhaguen i el canvi climàtic: una valoració des de Catalunya" (font: http://www.patronatcatalunyamon.cat)

Primerament, la introducció del Dr. Calbó va servir per posar en context als assistents de “què és el canvi climàtic global”, el qual es pot resumir amb 4 paraules: el Canvi climàtic és INEQUÍVOC (segons l’últim informe de l’IPCC), ANTROPOGÈNIC (degut als gasos d’efecte hivernacle emesos per l’espècie humana en l’era de l’industrialització), INQUIETANT (ja que la tendència que apunten els models és preocupant, no pel planeta en sí, sinó per la espècie humana, sobretot en llocs concrets, els quals són molt vulnerables) i OPORTÚ (perquè dona la oportunitat de reflexionar sobre com fem ús dels recursos dels que disposem, de quin és l’impacte que tenim sobre el planeta Terra; i a part per buscar noves oportunitats econòmiques).

Pel que fa a la conferència en sí, Josep Garriga ens va fer una bona introducció pel que fa referència als antecedents de les reunions que s’han anat produint des de la primera al 1992 a la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro, a la qual tots els països van firmar ja que no es concretava res. Un total de 194 països es van poar d’acord amb la lluita contra el Canvi climàtic.

Llavors va seguir amb tots els antecedents (resumidament):

– 1997: Kioto

– 2005: quan EUA i la Xina no ratifiquen el protocol de Kioto (quan són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle, un 70% del total), o sigui que Europa és qui “tira del carro” però només emeten un 17% del total, i saben que sense els altres països no es farà res per solucionar el problema.

-2007: Bali, on “tots” els països “firmen” que al 2009 es prendrà un acord a Copenhaguen.

-2009: Barcelona (vegeu entrada publicada fa uns dies)

La cimera de COPENHAGUEN era important perquè van assistir-hi tots els caps d’estat (de 140 països aprox.), això sí, després que Obama fes palesa la seva presència, ja que sinó en prou feines hi haguessin assistit uns 15 o 20 caps d’estat. En total es calcula que van assistir-hi uns 45.000 participants. El problema era que l’acord que havien de prendre no estava madur, i no es podia preveure que tots aquells caps d’estat es posarien d’acord en firmar tots el mateix, ja que hi havia massa interessos enmig.

Obama i Jiabao (fotografia de domini públic: wikimedia commons)

Segons Garriga, el qual va assistir a la cimera en persona, van ser la Xina, India i Brasil qui primer van intentar fer un acord a banda de la resta de països. A aquest grup finalment s’hi va sumar EUA (Obama havia intentat reunir-se amb el president de la Xina des de bon principi) i van aconseguir redactar un acord de 10 punts. Aquest document serà el que els altres països també acabaran per firmar, però com a un acord de mínims (excepte els països que sempre diuen “NO”(que tampoc no representene més del 1.7€): Bolivia, Cuba, Venezuela i Equador (principalment perquè viuen d’aquest recurs econòmics.

Garriga també va posar de manifest que caldria tenir un líder Europeu Unic (i no com ara que es van tornant els diferents caps d’Estat de la Unió Europea…) perquè així s’evitarien molts passos entremitjos i serien acords més potents, d’una Europa junta i no dividida en petits estats.

COP15 (fotografia de domini públic: wikimedia commons)

1era Conclusió: Per a els europeus, tal i com la premsa se’n va fer ressò, va ser decepcionant, ja que de molts acords als què pretenien arribar, finalment es va signar un acords de mínims. A més Europa com a entitat no va signar aquest acord, ja que només hi havia 3 representants (Merquel, Braun i Sarcozy) i no podien firmar un acord de nivell europeu sense fer una consulta als altres caps d’estat de la unió europea. D’aquí la mancança que esmentava de què fa falta un representant únic.

2a Conclusió: Acord fluix, poc concret, s’hi troben a faltar molts punts importants.

3a Conclusió: (i la primera positiva!) S’acorda que el Canvi Climàtic passa a ser el problema més important a nivell mundial, i que s’ha d’evitar que la temperatura global de mitjana no superi, com a màxim, 2ºC a la temperatura mitjana de la Terra de l’època pre-industrial. També es posen d’acord en què tots els qui firmin acceptin a seguir el que la ciència indiqui que s’ha de fer i que es deixin d’utilitzar recursos fòssils per a combustió (primer els països “rics” i després els “pobres”).

Les accions a emprendre són “voluntàries” per cada país, o sigui, que si un país fa accions voluntàries annexades a l’acord (Annex I pels països “rics” i Annex II pels “pobres) se li veurà recompensat econòmicament aquest esforç amb una quantitat elevada de diners.

Les accions voluntàries són diferents segons el tipus de país ja que no disposen dels mateixos recursos econòmics de partida. Per exemple, els països “pobres” podran proposar accions i seran finançades amb fons internacionals controlats per les Nacions Unides, fent-ne un seguiment posterior perquè els diners no caiguin en fons perduts, és clar.

A tall d’exemple, el Sr. Garriga va dir que per exemple la Xina farà un inventari de les emissions de gasos d’efecte hivernacle que emet com a país cada 2 anys (i això ja es pot considerar un gran avenç, ja que fins ara només n’ha fet un en tots aquests anys!). Val a dir que els països “rics” porten elaborant inventaris des de fa anys, i per això és important que un país com la Xina, amb la gran quantitat d’habitants que té es comprometi a fer-ne un com a mínim cada 2 anys.

I com a exemple encara més espectacular, a Copenhaguen es van comprometre a pagar a països (Sud-Americans, sobretot) que no desforestin i mantingui en bon estat els seus boscos, entre altres coses, ja que un 20% de les emissions globals provenen de la Deforestació (en contraposició a les emissions dels Transports mundials que en són un 15%, i a les quals s’hi dedica molt més pressupost i se li donava fins ara molta més importància).

Una altra qüestió interessant serà veure d’on surten aquests “Fons internacionals” que gestionaran les Nacions Unides, i més ara, en la crisi en que es veu submergida bona part del món. Una part sortiran directament dels pressupostos dels països “rics”, una altra bona part de les empreses privades que desenvolupen noves tecnologies i per última part sortiran del “Mercat Internacional” (drets d’emissions, etc..). És clar que també és molt discutible el que es considera un país “ric” del que no, i per això veureu que ho he posat entre cometes tota l’estona. Com a exemple us puc dir que Brasil, a priori considerat un país “pobre” ha anunciat que també col·laborarà en aportació econòmica tant en pressupost directe del país com en les empreses privades de noves tecnologies, ja que a Brasil li interessa que tot això funcioni, estratègicament.

Altres conclusions:

–          Els països europeus pretenien disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle als nivells acordats abans del 2020, però ara s’ha acordat que per l’any 2050, tal i com diu la ciència, s’arribi a emetre la meitat del que s’emetia l’any 1990. Això pels europeus significa reduïr la velocitat a la que es pretenia anar per lluitar contra el canvi climàtic.

–          En canvi pels Estats Units significarà portar la capdavantera, juntament amb la Xina i altres països emergents com l’India; cosa que farà que marquin ells la velocitat a la que es produiran els esdeveniments. (Això és així perquè els americans es decideixen a portar a cap accions quan saben quan els hi costarà, en canvi, la Xina tendeix a proposar accions poc concretes i llavors segons els diners que n’obtinguin en faran més o menys…, bé, són maneres de fer de cada país, les quals són difícils de canviar).

–          Altres motius pels quals es disminuirà la velocitat a la que s’emetran menys gasos d’efecte hivernacle són per exemple que els EUA necessiten més temps per a portar a terme els canvis necessaris dins el propi país. A més, concretament, per Obama en particular hi ha altres aspectes socials molt importants, com ara el sanitari i l’atur, que cal tractar i segons si els desencalla els problemes actuarà en conseqüència respecte el canvi climàtic. Creiem que Obama vol fer masses canvis molt profunds en la societat americana i massa de pressa, veurem què passarà…

Negociacions en el COP15 (font wikimediacommons)

Negociacions en el COP15 (fotografia de domini públic: wikimedia commons)

–          En definitiva, fins el 31/01/2010 els països que volguessin podien presentar propostes d’actuacions, i com sempre hi haurà les dues estratègies: els que presentaran propostes i els que s’esperaran fins a últim moment a moure fitxa…

Per tots aquests motius, des de la perspectiva europea es veu la cimera de Copenhaguen com a molt negativa, però també es pot interpretar com a un “petit pas endavant”.

A la reunió informal que es va dur a terme a Sevilla, època en la què ha agafat el relleu de la representació de la UE el President Zapatero, s’hi ha vist dues clares posicions:

–          La dels països més agosarats (aposten per reduir d’un 20% a un 30% les emissions): Anglaterra, França i Alemanya.

–          La dels que volen anar més a poc a poc (reducció d’un 10% de les emisions): Itàlia i Polònia

Segurament Europa acabarà dient que una de les seves accions serà disminuir en un 20% les emissions de gasos d’efecte hivernacle, però potser augmentaran la reducció a un 30%.

De moment, la pròxima reunió prevista és portarà a terme a Mèxic, però per contrapartida no serà dels caps d’estat, com a Copenhaguen, sinó que això suposarà més intermediaris en les negociacions i més retards en les accions a portar a terme internacionalment. D’altra banda els problemes han aparegut quan s’han reunit tots els caps d’estat, perquè fins llavors sempre s’havien reunit enviats com ara el Ministre d’Interior del país, els quals no feien més que allargar les negociacions, ja que tot ho havien de consultar amb el seu cap de govern corresponent.

A partir d’ara no tot canviarà. Ara hi ha diners pel mig i no s’hi val a dir “No Objections” als acords internacionals. Ara s’hauran de fer proposters d’accions de mitigació i d’adaptació. A Mèxic es decidirà el mecanisme de repartició dels diners del fons internacional, es crearan els criteris per com distribuir-los, de com es controlaran les accions que es facin, etc. El sistema ha canviat i tots ens hi hem d’adaptar.

Resumint molt tot aquest conflicte, com que tots els països no es posaran mai d’acord en un text únic, es podria dir que ara els que porten la “veu cantant” són els EUA i la Xina (els quals es necessiten mútuament econòmica i estratègicament, per dir-ho de manera ràpida, ja que la qüestió és molt profunda per debatre-la ara i aquí), i que el G-20 no farà res que el G-2 no vulgui; per tant, el que s’ha creat ha estat un acord de mínims i els països que hi estiguin disposats que “es mullin” i aportin propostes de millora per lluitar contra el canvi climàtic global.

Pel que respecta a CATALUNYA no existeix en el context d’aquestes reunions, ja que no és ni un ens internacional, ni una regió ni un país, legalment. Per tant, fins ara l’únic que ha pogut fer es apuntar-se a la xarxa de Regions del món per la lluita contra el canvi climàtic, la qual es va crear a Johannesburg.

La resta del món segueix altres estratègies, com per exemple:

–          Noruega: estalvien recursos fòssils per quan s’acabi el petroli

–          Veneçuela, Aràbia Saudí, Bolívia: volen cobrar per no vendre el petroli (tot hi que saben que s’acabarà).

–          I entremig hi ha els països que no estan en cap dels dos extrems i que aposten per estalviar petroli i també per no desforestar més.

La qüestió és que cada país ha de trobar les seves pròpies adaptacions per mitigar els efectes del canvi climàtic, ja que els interessos de cada país varien molt d’un a l’altre.

Els grans grups negociadors són:

–          Europa

–          EUA

–          Japó

–          Països de la OPEP (la Xina +178 altres països de l’Àfrica, Mèxic, Suïssa, “els que diuen no a tot”(Bolívia, Veneçuela, Aràbia Saudí, etc…))

És una pena que al final tot s’hagi de resoldre per la banda dels diners, però al capdavall les emissions són globals i el que compta és que s’han de reduir com sigui!

Les dades de l’IPCC del 2007 no enganyen (més de 2.500 científics s’han posat d’acord per escriure l’informe!), ara estem a uns 400 ppm de promig de concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera, i els experts diuen que molt probablement serà irreversible que la temperatura no augmenti més de dos graus sobre la mitjana planetària si se sobrepassen els 450-500ppm (que és menys del doble de la concentració pre-industrial – uns 330ppm).

Aquest fet és d’important rellevància, ja que si no se superen els 2ºC l’espècie humana podrà “tolerar” el canvi en el clima que es produirà, però si per contra se superen aquests llindars no sé sap amb seguretat què pot arribar a passar i quins danys poden produir-se a nivell mundial.

Pròximes dates importants:

–          2012: nou informe de l’IPCC (molt important per pressionar als polítics)

–          2013: tornar-se a plantejar els acords de Kioto (¿?) segons l’últim informe de l’IPCC.

–          2015: es revisarà tot, perquè hi haurà el nou informe de l’IPCC.

Fins hi tot hi ha qui diu que si tardem tant a lluitar perquè no augmentin aquests 2ºC, perquè no apostar ja per lluitar pels 3ºC! I també hi ha la vessant que optaria per 1.5ºC. la qüestió és que els polítics han d’aplicar el que diuen els científics, però clar, també hi ha altres temes socials que no es poden menystenir, per posar un exemple molt il·lustratiu: “en un país del “3er món” on el principal problema és la fam i la falta de recursos de la població, no es poden plantejar com mitigar els efectes del canvi climàtic pels efectes que tindrà això al cap de 20 o 50 anys, si l’esperança de vida d’aquesta mateixa població en prou feines arriba a aquests anys dels que estem parlant. Per dir-ho d’una manera més clara: com es poden preocupar pels problemes que conduirà en un futur el canvi climàtic si potser es moriran de gana demà passat”.

La vida és així de dura, i si els països “rics” no comencen a actuar i a ajudar als “pobres” a avançar cap a un futur més prometedor… al final potser tots ens quedarem sense futur, ni prometedor, ni tolerable, i potser ni habitable!

A tall d’exemple, algunes de les sol·lucions que hi hauria, a part de disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle serien: evitar la deforestació, augmentar l’eficiència tant en la producció de l’energia elèctrica com en el seu transport i ús (segons l’informe d’Energia Mundial, es creu que al 2030 dues terceres parts de les fonts d’energia que utilitzem actualment seran obsoletes), emmagatzemar el diòxid de carboni (en llocs on actualment s’està explotant petroli, com per exemple Noruega, en comptes d’utilitzar aigua del mar per fer sortir el petroli ho han substituït per el diòxid de carboni liquat. Un altre exemple seria injectar-lo liquat a les mines de carbó i sellar-les, actualment a León hiha una planta on s’hi faran probes, ja que s’ha d’assegurar que el gas liquat no torni a sortir! I un altre exemple més proper: als pous de petroli de davant les costes Tarragonines s’està estudiant com emmagatzemar-lo, perquè en el fons no és perillós!), deixar d’utilitzar el carbó com a font d’energia (ja que el 50% dels EUA encara l’utilitzen i el 80% a la China i a l’India) perquè que no és tan eficient com altres carburants o altres tècniques de producció dl’energia, etc…

Resumint dons, les sol·lucions que s’han de començar a posar en marxa, inclouen tres grans grups:

1er. Estalvi (en el consum d’energia, etc.)

2on. Eficiència (en l’ús d’aquesta energia, en el transport i en la generació, ja que tècnicament hi ha possibilitats per fer-ho)

3er. Emmagatzemar-lo (com a gas liquat).

D’aquí un temps, amb perspectiva, es veurà si Copenhaguen ha estat un fracàs o no… a més que com ja s’ha explicat, tot depèn del punt de vista amb el que es mira…


Documents adjunts:

Cimera de les NNUU: l’Acord de Copenhaguen

DeclaraciKLIMAFORUM

Altres links referents a la cimera de Copenhaguen:

http://co2penhaguen.ning.com/

[COP15] Fracàs a Copenhaguen? No! Fracàs a la cimera

La desorganització i els pobres resultats contrasten amb el comportament de la societat civil

http://www.sostenible.cat/

[COP15] Pacte de mínims a Copenhaguen

L’acord final no és vinculant ni recull objectius de reducció de les emissions

Article de Ramón Arribas, Director del CADS

Links relacionats amb la conferència:

http://www.patronatcatalunyamon.cat/pcm-web/sala_premsa/nota100126-forum-internacional-girona.htm

Posted in 1. Ciència | Leave a Comment »

Ricardo García Herrera, nuevo presidente de AEMET

Posted by Costa M. a 12 febrer 2010


Ricardo García Herrera, nuevo presidente de la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET) / Noticias / SINC – Servicio de Información y Noticias Científicas

A propuesta del Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino (MARM), el Consejo de Ministros ha nombrado hoy a Ricardo García Herrera como nuevo presidente de la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET). Sustituye así a Francisco Cadarso.

El nuevo presidente de la AEMET, Ricardo García Herrera (Valladolid, 1958), es climatólogo y cuenta con una amplia experiencia en el análisis de la variabilidad climática y de su impacto en la salud pública.

Además de ser el autor de más de 80 artículos de investigación en revistas internacionales, y de varios libros, ha coordinado numerosos proyectos de investigación, nacionales e internacionales. El climatólogo ha sido también autor contribuyente del IV informe del Panel Intergubernamental sobre el Cambio Climático (IPCC, en sus siglas en inglés) y representa a España en diferentes programas internacionales.

A parte de su experiencia académica e investigadora, ha trabajado en diferentes comunidades autónomas en el ámbito de la Salud Pública. Ha sido director de Salud Pública del Gobierno Vasco y director General de Prevención y Promoción de la Salud de la Comunidad de Madrid.

García Herrera es Doctor en Ciencias Físicas por la Universidad Complutense de Madrid y graduado en el Programa de Dirección General por el IESE. García Herrera ha sido profesor de la Universidad Complutense, además de coordinador del Master en Geofísica y Meteorología.

Fuente: SINC

Posted in 5. Noticia | Leave a Comment »

ISS Tour – Benvinguts a l’Estació Espacial Internacional!

Posted by Costa M. a 11 febrer 2010


Benvinguts a l’Estació Espacial Internacional!

Quin mareig!!! Jo no sé pas com no es perden per aquest laberint ingravid!!

Ara que, ja m’agradaria poder-hi ser!! jejeje…

Si no pots veure l’enllaç al vídeo correctament, clicka: The ISS gets its own HD video tour

(Gràcies a en Xus per passar-me l’enllaç)

Posted using ShareThis

Posted in 1. Ciència | Leave a Comment »

Misión eclipse

Posted by Costa M. a 9 febrer 2010


La Vanguardia.es busca un enviado especial para vivir y retransmitir en directo desde la Isla de Pascua el eclipse de sol total que tendrá lugar el 11 de julio de 2010. El elegido saldrá del concurso Misión eclipse, en el que los candidatos deberán demostrar sus aptitudes comunicativas, su dominio de herramientas online y su interés por los fenómenos astronómicos.

Si no puedes visualizar vídeo, haz click en: misión eclipse Montse Costa

Posted in 1. Ciència, 4. Popular | 1 Comment »

Sherlock Holmes, el film

Posted by Costa M. a 6 febrer 2010


Elemental estimats Watsons…

Tornant amb la tendència que tinc últimament de comentar els aspectes més científics o divulgatius de les últimes estrenes de cine… avui us parlaré de la última estrena a la qual he pogut assistir.


Com tots sabeu, Sherlock Holmes és un personatge de ficció, protagonista d’una sèrie de 4 novel·les i 56 relats  que va ser creat el 1887 per Arthur Conan Doyle.

A la pel·lícula podem veure “En Sherlock Holmes” que sempre ens ha estat descrit: és un detectiu privat irònic, enginyós i intel·lectualment inquiet. En ocasions resulta una mica brusc però és cortès amb les dones malgrat que desconfia d’elles. No és molt ordenat en la rutina quotidiana, fuma en pipa, toca el violí (sovint a hores poc adequades) amb mestratge i quan s’avorreix per falta dels reptes intel·lectuals que suposen els seus casos, consumeix cocaïna, fet que preocupa al seu company, amic i cronista Watson amb qui viu fins a finals del segle XIX en el número 221 Bis de Baker Street, a Londres.

Ornamentació típica de Sherlock Holmes.

La seva característica més notòria és la utilització del raonament pur per a resoldre els casos més intrigants i poder arribar a les conclusions més sorprenents a partir dels detalls aparentment més trivials gràcies al seu extraordinari poder de concentració i als seus amplis coneixements tant científics com de les més variades disciplines.

Per això us animo a veure la pel·lícula si en teniu l’ocasió, encara que en aquest cas no és tant “URGENT” com en el cas d’Avatar… ja que tampoc us canviarà la vida (com Avatar si que pot fer-ho!! :-D), per dir-ho d’alguna manera… ;-). El que us volia dir és que en el film es poden observar moltes curiositats científiques (sobretot de química forense, enginyeria forence i ciencia forense en general) i d‘il·lusionisme, que potser alguns coneixeu. I per això crec que val la pena, perquè el relat està plè d’aventures i no deixa a ningú igual veure com resol els casos fixant-se amb els detalls més insignificants; a part del seu característic caràcter!

El seu gran aliat (el Dr. Watson), la ùnica dona que l’ha impressionat mai (la Srta. Irene Adler), així com el seu gran enemic (en Moriarty), també gosen d’extraordinàries facultats intel·lectuals, fet que dona molt de joc a la pel·lícula, per mostrar-nos des de varies perspectives com l’ús de la sabiduria pot portar a uns a fer el bé i a altres a fer més aviat el mal, o a utilitzar-la pels seus propis interessos, si més no, i no per l’interès comú de la humanitat.

En Sherlock Holmes ha estat dut moltes vegades al cinema i al teatre, i també apareix a novel·les, relats, còmics, dibuixos animats i sèries de televisió, amb els més diversos graus de fidelitat a l’esperit del personatge que és ja tot una icona de la cultura popular. Però a mi aquesta pel·lícula és la que m’ha agradat més, del que he pogut veure  o llegir d’ell fins avui!!

Ja per acabar, només us volia fer notar, pels que no ho sabeu, que quan mireu la pel·lícula, potser us sonarà d’alguna cosa i no sabreu perquè… i és que els seguidors de la sèrie americana “HOUSE (M.D.)” heu de saber que, en realitat, la sèrie està basada en el personatge de Sherlock Holmes i per això hi ha moltes coses que s’hi assemblen a la pel·lícula. Jo, concretament, cada vegada que veia una escena on conversaven Holmes i Watson visualitzava automàticament en House i en Wilson, de la sèrie. Com alguns haureu notat, hi ha una sèrie de relacions indiscutibles:

Paral·lelismes entre Sherlock Holmes i el Dr. Gregory House:

  • L’estructura dels relats és molt similar a la dels capítols de la sèrie de TV
  • Els criminals se substitueixen per les malalties
  • David Shore (creador de la sèrie “House M.D.”) ha admès ser fan de les històries de Sherlock Holmes i reconeix que el nom de House prové de Holmes, en anglès “house” i “home” signifiquen casa/llar i per tant ha fet un  simple joc de paraules)
  • El nom del seu únic i veritable amic, el Dr. Wilson, és molt semblant al del Dr. Watson, l’íntim amic de S. Holmes.
  • D. Shore a més ha dit que s’ha inspirat en un professor de neurologia, el Dr. Marc Chamberlain, de la Univeristat de Washington (Seattle), en la creació del Dr. House. I curiosament A. C. Doyle va treure la font d’inspiració d’un dels seus professors també, el Dr. Joseph Bell, el qual diu literalment que ” podia estar-se caminant en una sala d’espera i diagnosticar els pacients sense haver de tan sols parlar-hi” (talment com arriba a fer House en algun dels capítols!).
  • Les pistes en aquest cas són els símptomes dels pacients del Dr. House
  • La drogadicció. Holmes: consumeix cocaïna (malgrat que els efectes que demostra són propis de l’heroïna) i House consumeix “Vicodina”, un fàrmac opioide derivat de la codeína (metilmorfina). Es tracta d’un narcótic que s’utilitza com a a anlgèsic per via oral. Aquest medicament s’utilitza per alleujar el dolor moderat o intens. El problema és que pot produir dependència i un gran síndorme d’abstinencia si s’abandona de forma sobtada. No s’ha d’utilitzar aquest medicament sense la prescripció directa d’un metge i sota la seva vigilància). House ho pren pel dolor que li causa el quadríceps arrel d’un accident que va patir i la posterior operació, cosa que a més l’obliga a portar sempre un bastó. En el cas de la pel·lícula, el bastó l’utilitza el Dr. Watson emperò…
  • La preocupació per la drogadicció dels seus corresponents amics, de Wilson pel que fa a l’adicció de House a la Vicodina, i la de Watson pel que fa a l’adicció a la cocaína de Holmes.
  • La insociabilitat i el seu caràcter en general (particularment pel que es refereix a les dones: Irene Adler per S.Holmes i la Dra. Cuddy pel Dr. House per exemple).
  • Tots dos toquen un instrument (Holmes toca el violí i House toca la guitarra, el piano i l’harmonica). A més tots dos sovint acostumen a molestar als altres quan toquen els seus respectius instruments.
  • El talent per la deducció acurada del passat de la gent i altres característiques própies de cadascú, segons aspectes de la personalitat o de l’aparença física dels criminals o dels pacients, segons de qui es tracti.

Altres semblances més concretes amb episodis de “House M.D.”:

  • La pacient en l’episodi pilot és Rebecca Adler. A Escàndol a Bohèmia, Holmes té de rival Irene Adler.
  • Igualment, en la 5à temporada, en Wilson utilitza el nom d’Irene Adler com a dona imaginaria en la qual House sembla estar interesat, curiosamnet, el mateix nom de la única dona que va aconseguir ser adversaria de S.Holmes.
  • La Vicodina és fabricada pels Laboratoris Watson
  • House viu al número 221, apartament B, igual que Holmes a Baker Street
  • L’home que li dispara un tret (episodi 2.24, “No reason”) té com a cognom Moriarty (es diu Jack Moriarty concretament), nom que coincideix amb l’enemic/adversari etern de Holmes curiosament (el Professor James Moriarty).
Dr. House

Realment, val a dir que la gran repercusió que ha tingut el personatge de ficció de Sherlock Holmes ha donat lloc a la creació d’una gran quantitat de detectius de ficció inspirats en ell (deixant a banda al Dr. House): Kogoro Akechi, Father Brown, Harry Dickson i Conan Edogawa, entre altres.

Links i fonts:

Pàgina oficial – amb un joc inclós!

Escribiendocine

Wikipedia Sherlock Holmes

Informació sobre la vicodina

Wikipedia Dr. Gregory House

Posted in 4. Popular | Leave a Comment »

Per la Candelera…

Posted by Costa M. a 2 febrer 2010


Avui és el dia de la Candelera (Santa Candelera, Candela, Càndid, Catalina, Corneli i altres…). I he descobert una gran quantitat de variants del típic refrany, almenys el que jo coneixia fins avui:

“Si la Candelera plora el fred és fora, i si la Canalera riu el fred és viu!”

Així dons, si ens basem amb el temps que fa avui… hi ha fred per estona, perquè avui riu (o sigui, no plou). A més, no cal basar-se en cap refrany per veure que queden molts dies de fred encara, només cal mirar la predicció del temps pels pròxims dies (baixada de les temperatures, s’acosta un nou front, etc…).

Tot hi això les variants a les que em referia són:

Algunes on ja no importa si plou o si riu (!¿¡?): “Per la Candelera fred pel davant i pel darrere”,  “A la Candelera, si el fred no li va al davant li va darrere”

Altres variants apliquen adjectius al temps meteorològic… i com que “mai no plou al gust de tothom” (per alguns que plogui és “bell” i per altres resulta que és “lleig”): “Bella Candelera, lletja primavera”

– Altres variants que coincideixen amb el que jo coneixia, i que també són ben divertits: “Candelera clara, fa bon fred encara”, “Candelera rasa, l’hivern no es mou de casa”

– D’altres tampoc no aporten res de nou, encara que tampoc diuen cap mentida…: “Després de la Candelera, Carnestoltes ve al darrera”

– Altres que ja donen per fet que són dies de pluja: “La Candelera és ploranera o per davant o per darrere”,  “No hi ha Candelera sense neu ploranera”, “Per la Candelera, si no ho ha fet davant, ho farà darrera”

– Un altre que no acabo d’entendre: “Per la Candelera el berenar es queda enrere”… potser es refereix al fet que a l’hora de berenar ja és fa fosc?

– Les que em desconcerten (en què quedem??): “Quan la Candelera plora el fred és fora i quan riu el fred és viu, i tant si plora com si riu el fred és viu”,  “Si la Candelera plora l’hivern és fora. Si la Candelera riu l’hivern és viu, però tant si plora com si deixa de plorar, la meitat de l’hivern encara s’ha de passar”

– Aquesta fins hi tot s’hi contradiu!: “Tant si plora, com si no plora, per la Candelera l’hivern és fora”

I finalment la que encara enreda més tot l’assumpte: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora, però si neva per Sant Blai no acaba mai”

Per si en voleu més, aquí us deixo un enllaç on n’hi ha 128 variants.

La qüestió és que amb el temps meteorològic no s’hi pot fer res, no s’hi pot actuar ni manipular “tan si plou com si neva” (per “ara” (ja que seria discutible) i per sort!).

A més, no es pot jutjar si lleig/bonic o de bo/dolent, perquè la falta que fa que plogui en el nostre tipus de clima, el Mediterrani, i per la nostra geografia particular que configura Catalunya, precisament fa que sigui necessari la pluja a la Primavera (bé de fet és  necessari que plogui durant tot l’any) per assegurar-nos un reservori suficient d’aigua disponible pels típics estius Mediterranis, que solen ser secs, o extremadament secs!

En definitiva, no entenc com han pogut reproduir-se tanta quantitat de varietats del refrany. Si algú ho sap que ho expliqui als comentaris PLEASE!

Posted in 1. Ciència, 4. Popular | Leave a Comment »

 
%d bloggers like this: