4. Opcions d’adaptació i de mitigació

Hom disposa d’una gran diversitat d’opcions d’adaptació però caldrà una capacitat adaptativa encara superior que l’actual per reduir la vulnerabilitat al canvi climàtic. Existeixen obstacles, límits i costos que no han estat suficientment analitzats.

Les societats s’han enfrontat des de l’antiguitat amb els fenòmens relacionats amb el temps i el clima. No obstant, calen mesures d’adaptació addicionals per reduir els impactes adversos del canvi climàtic i la variabilitat climàtica que es preveuen, amb independència del volum de mesures de mitigació que s’adoptin en les properes dues o tres dècades. A més, la vulnerabilitat al canvi climàtic pot ser intensificada per altres factors distorsionadors, com la pobresa i l’accés desigual als recursos, la inseguretat alimentària, la direcció que pren la globalització de l’economia, els conflictes i la incidència de malalties com el VIH/SIDA.

De forma limitada, ja s’estan adoptant plans d’adaptació al canvi climàtic. L’adaptació pot reduir la vulnerabilitat, especialment quan està emmarcada en iniciatives sectorials de més abast (taula 4). Existeixen opcions d’adaptacions viables (grau de confiança alt) que és possible aplicar en alguns sectors amb un cost baix o amb una bona relació benefici/cost. De tota manera, les estimacions completes sobre els costos i beneficis de l’adaptació a escala mundial són escasses.

 

La capacitat adaptativa està íntimament relacionada amb el desenvolupament social i econòmic, tot i que es troba desigualment distribuïda entre societats diferents i en cada una d’elles.

Tota una sèrie de barreres limiten l’aplicació i l’efectivitat de les mesures d’adaptació. La capacitat d’adaptació és dinàmica i depèn en part de la base productiva de la societat, amb elements com els béns naturals i materials, les xarxes i prestacions socials, el capital humà i les institucions, el govern, el producte interior brut del país, la salut i la tecnologia. Fins i tot societats amb una alta capacitat adaptativa continuen sent vulnerables al canvi climàtic, la variabilitat i els valors extrems.

 

Tots els estudis indiquen que existeix un alt nivell de coincidència i moltes evidències que existeix un potencial econòmic substancial per a la mitigació de les emissions mundials de GEH en les properes dècades, la qual cosa podria contrarestar el creixement previst de les emissions mundials o reduir-les per sota dels nivells actuals (figures 9 i 10)18. Tot i que els estudis concorden a nivell mundial (figura 9), mostren considerables diferències a nivell sectorial.

No existeix una única tecnologia que aporti tot el potencial de mitigació en un determinat sector. El potencial econòmic de la mitigació, que sol ser superior al del mercat, només s’assolirà quan s’implantin unes polítiques adequades i s’eliminin els obstacles (taula 5).

Els estudis de plantejament bottom-up semblen indicar que les oportunitats de mitigació amb un cost net negatiu podrien reduir les emissions en aproximadament 6 GtCO2-eq/any el 2030 i per aconseguir-ho s’haurien de superar els obstacles que n’impedeixen la implementació.

  

Les decisions futures d’inversió en infraestructures energètiques, que s’esperen superiors a 20 bilions de dòlars 19 entre 2005 i 2030, tindran efectes a llarg termini sobre les emissions de GEH, degut al llarg cicle de vida de les plantes energètiques i altres infraestructures. L’extensió de les tecnologies que generen poques emissions de carboni podria trigar moltes dècades, per molt que les primeres inversions en aquestes tecnologies es facin atractives. Les estimacions inicials indiquen que per retornar fins el nivell d’emissions de CO2 als nivells de 2005, d’aquí a 2030 s’haurien de modificar substancialment les tendències d’inversió, encara que la inversió addicional neta que es necessitaria seria entre pràcticament nul·la i de l’ordre del 5-10 %.

 

 

 

Els governs disposen d’una munió d’instruments per crear incentius que premiïn les mesures de mitigació. La seva capacitat d’aplicació dependrà de les circumstàncies nacionals i del context sectorial (taula 5).

En particular, s’haurien d’integrar les polítiques climàtiques en polítiques de desenvolupament, reglamentacions i normes, impostos i gravàmens, permisos comerciables, incentius financers, acords voluntaris, instruments d’informació i investigació, desenvolupament i demostració (R+D+D).

Un senyal efectiu del preu del carboni podria donar com a resultat un important potencial de mitigació en tots els sectors. Els estudis de modelització indiquen que un augment mundial dels preus del carboni fins els 20-80 dòlars/tCO2-eq d’aquí a 2030 és coherent amb una estabilització al voltant de 550 ppm d’CO2-eq d’aquí al 2100. Amb mateix nivell d’estabilització, un canvi tecnològic induït podria reduir aquestes forquilles de preus fins els 5-65 dòlars/tCO2-eq el 2030.

Existeix un nivell de coincidència alt i abundants proves que les mesures de mitigació poden comportar beneficis a curt termini (per exemple, una millora de la salut gràcies a la menor contaminació de l’aire), que podrien compensar una part substancial dels costos de mitigació.

Hi ha un nivell de coincidència alt i un nivell d’evidència mitjà que les mesures adoptades per països de l’Annex I poden afectar l’economia mundial i les emissions mundials, encara que la magnitud de la fuita de carboni continuï sent incerta.

Els països exportadors de combustibles fòssils (tant els de l’Annex I com els que no hi estan inclosos) podrien esperar, tal i com s’indica en el TIA, una disminució de la demanda i dels preus, així com un menor creixement del PIB per efecte de les polítiques de mitigació. La magnitud d’aquests efectes dependrà de les decisions sobre les polítiques i de les condicions del mercat del petroli.

Hi ha també un nivell de coincidència alt i un nivell d’evidència mitjà que els canvis en els estils de vida, del comportament i de les pràctiques de gestió poden contribuir a la mitigació del canvi climàtic en tots els sectors.

 

Existeixen múltiples opcions per reduir les emissions mundials de GEH mitjançant la cooperació internacional. Hi ha un nivell de coincidència alt i abundants proves que l’establiment d’una resposta mundial al canvi climàtic, l’estímul de tota una sèrie de polítiques nacionals i la creació d’un mercat internacional del carboni i de nous mecanismes institucionals al respecte són avenços notables del Conveni UNFCCC i del seu Protocol de Kyoto que podrien establir les bases dels esforços de mitigació futurs. S’ha avançat també en el tractament de l’adaptació en el marc del Conveni UNFCCC i s’han suggerit iniciatives internacionals addicionals.

Un major esforç de cooperació i una ampliació dels mecanismes de mercat ajudaran a reduir el costos mundials que implica la consecució d’un determinat nivell de mitigació o a millorar l’eficàcia ambiental. Els esforços poden ser de diferents tipus: per exemple, objectius sobre les emissions, actuacions a nivell sectorial, local, subestatal i regional; programes de R+D+D; adopció de polítiques comunes, aplicació de mesures orientades al desenvolupament o ampliació d’instruments de finançament.

 

En diversos sectors és possible implementar opcions de resposta al clima que generin sinergies i evitin conflictes amb altres dimensions del desenvolupament sostenible. Les decisions sobre polítiques macroeconòmiques i altres polítiques no climàtiques poden afectar notablement les emissions, la capacitat adaptativa i la vulnerabilitat.

Si s’aconsegueix que el desenvolupament sigui més sostenible es podran potenciar les capacitats de mitigació i adaptació, així com reduir les emissions i la vulnerabilitat però hi podria haver barreres a la seva implementació.

D’altra banda, és molt probable que el canvi climàtic alenteixi els progressos cap al desenvolupament sostenible. En el proper mig segle, el canvi climàtic podria dificultar la consecució dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.